Xavier Barriga, mestre forner del Turris. Visita "virtual" a La Cuina de l'Àngel

Un dels avantatges que té la meva feina és clarament tenir el forn Turris paret amb paret. En Xavi, el mestre forner, hi passa sovint i vaig pensar que estaria bé demanar-li permís per fer quatre preguntes relacionades amb el Xavier Barriga gastronòmic i que m'ensenyés algún truc i/o alguna recepta.
Ell és un home accessible, molt proper i no va posar-hi pegues. Gràcies Xavi, en nom meu i en nom de totes les persones que aprenguin alguna cosa llegint això.
També demano disculpes a aquella gent que esperi un article brillant, ho sento, no sóc entrevistador ni periodista, la meva intenció és bona, però el meu talent és amateur.

-Quin dia et va bé?, et va bé ara? Em canvio i anem a fer un cafè.
-Un tallat amb la llet natural per ell (habitual en la gent amb presses) i un tè per mi (no, no prenc cafè).

El primer que faig és demanar-li si li agrada cuinar i si és ell qui cuina a casa. Si, li agrada cuinar, fa les seves cosetes però es reconeix millor forner que cuiner. Ha fet cursos de cuina però difícilment aquest horari tan ampli que comporta capitanejar el Turris li permet fer-ho regularment a casa. Quan vaig preguntar-li pel seu plat preferit em va sorprendre... tant, que un dia faré a casa aquell "arròs bullit amb gambes" que més o menys em va explicar com es feia.
Recorda aquesta recepta ja de petit, quan li feia sa mare. Fa una mica de pena posar les gambes a un arròs bullit, però hi deixen un sabor tan bò -justificava ell.
Després vam parlar una estona del professional, del mestre forner. Ell ha forjat la seva sabiduria amb una base incunable, haver nascut a un obrador, a una família de forners, fill de Badalona ho ha mamat des de ben petit. L'altra part s'aconsegueix a base de pràctica, d'estudi, de viatge, de molts "assaig-error". Tot això ell ho porta a l'esquena, ha practicat, ha estudiat, ha viatjat i ha errat en molts assajos. Avui viu l'èxit.
Li pregunto per això últim, per l'èxit, imagino que deu ser difícil mantenir els peus a terra mentre t'anomenen a la contra de La Vanguardia com "el Ferràn Adrià del pa". La contestació és clara: ell es segueix llevant molt d'hora cada matí, no recordo si a quarts de cinc o a les cinc, però indubtablement i indecentment d'hora, ni té xofer ni te un cotxàs; i per ell el primer és la feina; els esdeveniments, les festes, les gales, els premis, les entrevistes van després. És un tío que curra, com els d'abans. Les noies del forn de Sant Cugat m'ho diuen -amb simpatia- "quan el Xavier hi és a l'obrador ho veu tot, està pendent de tot, si comets un error o hi ha alguna cosa malament ell ho veurà". De fet, una de les vegades que surto al carrer me'l trobo descarregant el camió. No és un senyuritu que viu de rendes, és tan treballador com qualsevol de la seva plantilla.
Li demano un consell per aquella gent a qui us agrada fer pa a casa.
-Una cadira.
-¿Una cadira?
-Si, per seure, que tinguin paciència. Paciència és la unió de pa... i ciència.
-Xavi... el carinyu és un ingredient?
-Rotundament si, si t'agrada el que fas, es nota.
Per anar acabant li vaig demanar que em passés alguna recepta. Em va deixar el seu llibre: Magdalenas. Prometo intentar-ho aquesta setmana. Si em surten la meitat de bones que les magdalenes del Turris em donaré per satisfet. Ja us diré com ha sortit, però això serà un altre dia.
Tanquem sessió. Vull convidar-lo però insisteix... paga ell. ¿Anem a l'obrador i fem una foto?

Aquesta setmana dedicaré un petit monogràfic a en Xavi, farem magdalenes, farem arròs bullit amb gambes i  us transmetré alguna lliçó de com aprofitar el pa que ell em va transmetre a mi primer. Serà molt interessant, no us ho perdeu!